Portafoli: Memòria del curs

A principi de curs les meues expectatives no eren molt altes, degut que el temari que vam començar a donar em pareixia molt complicat i vaig fer molts esforços per a aprovar els primers dos trimestres, per què els pronoms febles em costen molt.

El blog l'hem utilitzat per a fer entrades molt diverses, opinions, dades personals i treballs sobre els llibres de lectura. Aquestes entrades crec que m'han ajudat molt per a batxillerat, perquè amb l'elaboració d'aquestes he millorat la meua ortografia en Valencià.

Les meues entrades al blog preferides són:

Autobiografia Lingüística

Joël Dicker

Les Marques del S.XXI

Autobiografia Lingüística

El meu nom és Ignacio Martinez, però tots em diuen Nacho, tinc 16 anys i sóc trilingüe, parle 3 idiomes: Castellà, Valencià i Anglés.

El Castellà és la meua llengua materna, encara que vaig nàixer a la ciutat de València. Això és a causa de que tota la meua família descendeix del mateix lloc, un petit poble castellanoparlant de la província de Cuenca, Graja de Campalbo.

La meua família paterna sempre va viure al meu poble, encara que la meua àvia va treballar uns 4 anys a València i a Catalunya. Ella em conta que entenia als seus caps, que parlaven en Valencià i Català, es podria dir que era bilingüe passiva perquè encara que ella no el podia parlar, l'entenia i va adoptar moltes paraules d'aquest idioma, com per exemple "oraje" referint-se a oratge, pernil i "conil" referint-se a conill. Per açò la meua família paterna és monolingüe.

Per la part de la meua família materna va ser diferent, ja que quan els meus avis es casaren, vingueren a viure a Benimaclet. En aquella època Benimaclet era un poble com aquell del qual van partir, on assoles es parlava valencià, però amb l'arribada de molta emigració rural, l'ús del valencià va quedar reduït a l'àmbit familiar, donat que la realitat del veïnat ara era una altra (diglòssia). Per aquest motiu, sumat a què en l'època que van nàixer la meua mare i els meus oncles no s'estudiava el Valencià, tota la meua família materna és bilingüe passiva.

Per aquestes raons el meu germà i jo vam ser criats en castellà, com a llengua materna. No va ser fins que vaig entrar a infantil, amb 4 anys, que vaig començar a entrar en contacte amb el Valencià i l'Anglés, les altres llengües que conec. El Castellà és l'idioma que més domine, de forma nativa, perquè tot el meu entorn més proper és castellanoparlant i em desenvolupe de forma molt còmoda i fluida en aquest idioma. Amb el Valencià, en canvi, tinc més dificultats tot i que l'entenc perfectament, em falta molta riquesa lèxica. Això és degut al fet que assoles l'utilitze a l'institut, i moltes vegades ho solucione, erròniament, utilitzant castellanismes. Per últim l'Anglés, que el vaig començar a estudiar més tardanament i d'una pitjor forma. Amb el Valencià va ser diferent, d'una forma més inclusiva, ja que el que es parlava a classe era la llengua a aprendre i finalment t'acostumaves, al contrari que l'anglés, que t'explicaven la llengua en Castellà o Valencià i el diàleg en la llengua era inexistent.

Per a concloure, he de donar-li les gràcies a tota la meua família. Gràcies per haver-me educat així, per no oblidar mai les nostres arrels i per no avergonyir-nos de qui som, d'on venim, ni del que parlem. I per últim, gràcies per donar-me l'ambició perquè aquesta autobiografia es quede antiquada.

Martinez I

Proposta de deures per a l'assignatura d'Anglés

L'assignatura d'anglés, coneguda en el món hispà pel mític "workbook", és una assignatura que des del meu punt de vista, ha estat molt mal plantejada amb el tema dels deures.

Els dos problemes que, com a estudiant, note cada dia amb aquesta signatura, són principalment els deures i la comunicació en Anglés a classe.

El problema que trobe amb els deures d'Anglés és que són molt repetitius, quasi robòtics, i que cada pàgina del llibre de temari té assignada una pàgina del llibre d'exercissis o "workbook". Açò pot paréixer un punt a favor, ja que tot el que es dóna en el mateix dia es repassa a casa, però realment, per als estudiants és un avorriment, i quan fas un tema del "workbook" et pareix que ja has fet tots els de curs. A aquest problema, sumat a la mínima comunicació en Anglés a classe, fan que l'assignatura d'anglés estiga molt desaprofitada.

La meua proposta per a aquesta assignatura serien uns deures a classe més interactius, on participara tota la classe parlant en Anglés, i deures tradicionals per a casa, però amb mesura i introduint deures interactius amb aplicacions i pel·lícules en Anglés.

Martinez I

Relats de marca

Aquesta setmana ha vingut Pilar Alfonso, l'autora del llibre "(Tot) el que encara no saps sobre les marques", invitada pel departament de Valencià de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia, per a parlar-nos del seu llibre, abans mencionat, i dels relats de marca.

La xarrada començà amb una presentació sobre la qual Pilar ens anava presentant els temes de conversa i casos de relats o contra relats de marca, com per exemple, els de Morella, Cristiano Ronaldo, el bou d'Osborne, Benetton amb Toscani o el "Poble pitufo". Després de la introducció d'un cas en concret ens preguntava la nostra opinió i s'obria una posada en comú d'idees.

Per a finalitzar es va obrir una ronda de preguntes, on li podies preguntar a Pilar dubtes sobre el llibre, la seua opinió sobre algun cas recent de relat de marca o dubtes sobre el treball de contra relats de marca.

Aquesta xarrada em va agradar molt perquè va ser la primera a la qual assistia on podia conversar directament amb l'autora del llibre amb què hem estat treballant i perquè ens hi ha donat molta informació i idees a l'hora de fer el treball de contra relats de marca.

Martinez I

Les Marques del S.XXI

Com ara ja (tots) sabem, les marques més antigues, o com diu l'autora al llibre, "tradicionals" han sofrit canvis al llarg de la seua vida. Sobretot en aspectes com la publicitat, on s'han trobat noves vies per a anunciar i les que ja existien s'han modernitzat adaptant-se a les noves necessitats de les persones.

La meua opinió és que les marques han evolucionat a la vegada que ha anat evolucionant la societat, cosa que em pareix bé perquè les necessitats i comoditats d'avui dia no són les mateixes que es tenien en el moment que es va crear la marca tradicional.

Resumint, les marques tradicionals han hagut de renovar-se per a poder subsistir al pas del temps, i el seu signe d'identitat ha deixat de ser la qualitat del producte, per a passar a ser la imatge de marca que es dóna de cara a la societat.

Martinez I

Les marques en el nostre dia a dia

En el nostre dia a dia estem rodejats de marques. Vulguem o no* totes les coses materials que ens envolten tenen darrere una marca, potser petita, mitjana o una gran multinacional, però quasi tots els articles que adquirim tenen al seu darrer una marca o empresa.

En aquest punt és on entrem els consumidors. Nosaltres com a consumidors tenim el dret d'elecció, d'aquesta manera podem decidir quin producte comprar i de quina marca és aquest producte.

Amb aquest benefici del lliure mercat podem definir el nostre estil de vestimenta, satisfer les nostres necessitats, donar-nos algun capritx, i el més important per a mi, elegir les marques i els productes que siguen més respectuosos amb el medi ambient, amb els drets humans i els laborals.

D'aquesta forma nosaltres definim el nostre aspecte, personalitat, gust, però sobretot la nostra ètica, moral i humanitat.

Martinez I

Com pot guardar informació un llapis de memòria o pendrive?

Els llapis de memòria o pendrives són dispositius per a emmagatzemar tota mena d'arxius, passant per vídeo, àudio, documents i imatges.

El pare d'aquests xicotets dispositius va ser inventat a la dècada dels vuitanta per un inventor japonés de Toshiba, Fujio Masuoka.

Fujio va inventar la forma d'emmagatzematge que usen tots els pendrives d'avui en dia. Aquest sistema s'anomena memòria flash.

La memòria flash consisteix en una agrupació de cel·les. Els arxius es guarden de forma binàriaX, és a dir amb 0 i 1. Quan volem llegir la informació d'un pendrive, l'ordinador envia un impuls elèctric cap a totes les cel·les. Les cel·les que tenen un electró representen el número 1 en binari, i les buides representen el número 0. Quan l'impuls torna, sabem tota la informació que hi ha al pendrive. La part bona del pendrive, és que, sense electricitat, els electrons que hem deixat a les cel·les al moment de copiar un arxiu es queden emmagatzemats dins dels circuits del pendrive i mai no es perden ni es fan malbé, al contrari que els dispositius anteriors, que es podien ratllar i trencar. Per aquests motius i per la comoditat que dóna el pendrive va ser, és, i serà el millor sistema d'emmagatzematge per a la meua humil opinió.

Fonts: 

http://culturacion.com/que-es-una-memoria-flash/

http://ciencia.ara.cat/fractal/2012/07/26/pedretes-per-memoritzar-els-llapis-de-memoria/

https://tecnologia-informatica.com/que-es-pendrive-como-funciona-trucos-consejos/

MARTINEZ I

Joël Dicker

Joël Dicker és un escriptor suís. Va nàixer el 16 de Juny del 1985 a Ginebra, ara té 33 anys. Fill d'una mare bibliotecària i d'un pare professor de francés, sembla que la seua vida com a autor de llibres en francés ja estava predeterminada. El naixement del seu primer llibre "El Tigre" als 19 anys va ser provocat per un concurs de relats, el qual Dicker no va guanyar degut a que el seu relat era tan perfecte per a la seua edat que el jurat creia que l'havia plagiat. Finalment "El Tigre" seria guanyador d'un premi, el qual publicaria el llibre en una antologia. El seu segon llibre "Els últims dies dels nostres pares" va ser finalitzat al 2009, però no editat fins al 2012, any en el qual també es va editar el seu tercer llibre "La veritat sobre el cas Harry Quebert" conegut mundialment i traduit a 33 idiomes. L'any 2015, el món de Harry Quebert va donar el seu quart llibre: "El llibre dels Baltimore" en el qual parla d'una part obscura de la familia de Harry. Aquest any Joël Dicker ha publicat un llibre "La desaparició d'Stéphanie Mailer", l'últim llibre de l'autor que tracta sobre una desaparició d'una xica en Orphea un poble dels Hamptons.

Admire a Joël Dicker perquè em pareix una gran persona, molt humil i respectuosa i un molt bon escriptor. Vaig descobrir a aquest autor l'estiu del 2018, quan em vaig llegir el seu tercer llibre "La veritat sobre el cas Harry Quebert", llibre mundialment famós on Dicker demostra el seu poder com a escriptor i que em va agradar molt per la seua història i per la manera d'escriure tan característica de Dicker.

MARTINEZ I

Unitat 1 Activitat 2 Pàg. 13

Jo crec que TwinTwist podria ser un projecte amb futur al nostre planeta, a causa del calfament global que patim i seguirem patint si la situació a la Terra no canvia dràsticament. Pot ser dins d'uns quants lustres, o fins i tot algun segle, el nivell de l'aigua puge i els humans en veiem obligats a fer un èxode cap a aquestes metròpolis flotants.

Aquest projecte plantejat i dissenyat per Sáez ens ofereix tots els luxes i serveis bàsics que qualsevol ciutadà podria demanar, com per exemple, autosuficiència, tant energètica (aconseguida mitjançant fonts renovables) com alimentària, disposant d'una dessalinitzadora per a l'aigua, camps de cultiu per a fruites i verdures, granges bovines, porcines i grans piscifactories, per a criar bona quantitat d'éssers vius; leducació, tant bàsica com universitària; la sanitat, brindada per un hospital i l'oci, portat a Twin Twist en forma de poliesportiu i centre comercial.

En definitiva: aquest somni, d'avui dia, potser una realitat dins d'uns pocs centenars d'anys si seguim assassinant al món, però la meua idea de "edifici flotant" no és, ni de lluny, com el projecte plantejat.

MARTINEZ I