Autobiografia Lingüística

El meu nom és Ignacio Martinez, però tots em diuen Nacho, tinc 16 anys i sóc trilingüe, parle 3 idiomes: Castellà, Valencià i Anglés.

El Castellà és la meua llengua materna, encara que vaig nàixer a la ciutat de València. Això és a causa de que tota la meua família descendeix del mateix lloc, un petit poble castellanoparlant de la província de Cuenca, Graja de Campalbo.

La meua família paterna sempre va viure al meu poble, encara que la meua àvia va treballar uns 4 anys a València i a Catalunya. Ella em conta que entenia als seus caps, que parlaven en Valencià i Català, es podria dir que era bilingüe passiva perquè encara que ella no el podia parlar, l'entenia i va adoptar moltes paraules d'aquest idioma, com per exemple "oraje" referint-se a oratge, pernil i "conil" referint-se a conill. Per açò la meua família paterna és monolingüe.

Per la part de la meua família materna va ser diferent, ja que quan els meus avis es casaren, vingueren a viure a Benimaclet. En aquella època Benimaclet era un poble com aquell del qual van partir, on assoles es parlava valencià, però amb l'arribada de molta emigració rural, l'ús del valencià va quedar reduït a l'àmbit familiar, donat que la realitat del veïnat ara era una altra (diglòssia). Per aquest motiu, sumat a què en l'època que van nàixer la meua mare i els meus oncles no s'estudiava el Valencià, tota la meua família materna és bilingüe passiva.

Per aquestes raons el meu germà i jo vam ser criats en castellà, com a llengua materna. No va ser fins que vaig entrar a infantil, amb 4 anys, que vaig començar a entrar en contacte amb el Valencià i l'Anglés, les altres llengües que conec. El Castellà és l'idioma que més domine, de forma nativa, perquè tot el meu entorn més proper és castellanoparlant i em desenvolupe de forma molt còmoda i fluida en aquest idioma. Amb el Valencià, en canvi, tinc més dificultats tot i que l'entenc perfectament, em falta molta riquesa lèxica. Això és degut al fet que assoles l'utilitze a l'institut, i moltes vegades ho solucione, erròniament, utilitzant castellanismes. Per últim l'Anglés, que el vaig començar a estudiar més tardanament i d'una pitjor forma. Amb el Valencià va ser diferent, d'una forma més inclusiva, ja que el que es parlava a classe era la llengua a aprendre i finalment t'acostumaves, al contrari que l'anglés, que t'explicaven la llengua en Castellà o Valencià i el diàleg en la llengua era inexistent.

Per a concloure, he de donar-li les gràcies a tota la meua família. Gràcies per haver-me educat així, per no oblidar mai les nostres arrels i per no avergonyir-nos de qui som, d'on venim, ni del que parlem. I per últim, gràcies per donar-me l'ambició perquè aquesta autobiografia es quede antiquada.

Martinez I