La veritat és que a la meua infància, fins a l'edat dels 6 anys no puc recordar bé quina llengua parlava. Només sé que mon pare sempre ha volgut que jo fos valencianoparlant (ja que ell era mestre de valencià), pel que tota la vida m'ha parlat en aquesta llengua. Pense que quan anava a infantil per la influència dels companys i les companyes de classe, a casa quasi mai parlava en valencià. A causa de l'interés de mon pare en què jo no abandonara aquesta llengua, als sis o set anys em va dir que si li preguntava alguna cosa i ho feia en castellà ell faria com si no m'entengués, i des d'aquell moment amb ell he parlat sempre valencià. A banda, cal dir que mon pare parla altres idiomes com l'anglés, l'italià i el portugués.
El cas de ma mare és diferent. Ella sap parlar el valencià, però no l'utilitza molt sovint. Per exemple, quan parla amb mon pare ho fa en castellà moltes vegades. Encara així, sempre que tenim converses en família ho fem en valencià, i això converteix a aquesta llengua en l'oficial de la família. També cal dir que ma mare i jo vam viure a Tarragona durant dos anys quan jo era petita (just després de nàixer), pel que ma mare té cert domini de l'idioma. Actualment continuem viatjant molt sovint a Catalunya, ja que ma mare va fer moltes amistats.
Ara sí, parlant dels meus iaios (paterns), cal definir el context sociolingüístic del qual provenen. Van nàixer als anys 40 a una zona rural d'Aragó (un poble anomenat Bello) totalment castellanoparlant. El meu iaio Neftalí va estudiar durant la seua infància i la major part de l'adolescència a Girona i Campello i això li va fer viure en un context bilingüe, ja que el català era llengua habitual en els contextos informals. També en aquest centre educatiu va realitzar algunes activitats extraescolars en les quals s'usava el català, com per exemple una representació dels Pastoret que el dia de hui encara que ja no parle valencià es recorda perfectament. Més tard es va instal·lar a València i va entrar a formar part del cos de policia local, la seua dedicació professional també va fer que estiguera en contacte i usara el valencià informalment.
Per altra banda, la meua iaia Ino (també de Bello), a pesar del seu origen i d'haver-se instal·lat a viure al barri del Carme (als anys 50) mai va tindre l'oportunitat de desenvolupar l'ús de valencià, ja que va ser mestressa de casa tota sa vida. (encara així és bilingüe passiva i ho entén perfectament).
El cas dels meus iaios materns és diferent. El meu besavi (Ramonet) era de Paiporta, un poble de l'horta sud, es va casar amb la meva besàvia que era de Múrcia. Ella va aprendre valencià i van educar a la meva iaia en valencià. A més la meua iaia va treballar a un forn en Benicalap, pel que parlava valencià amb els clients i clientes. A diferència d'això, el meu iaio Àngel mai va tindre l'oportunitat d'aprendre valencià perquè provenia d'un altre poble de Terol.
Ara centrant-me més en mi, estic estudiant UNA altra llengua, l'anglés. Respecte a aquesta, em consideraria bilingüe instrumental, ja que no ho faig per a integrar-me en la societat anglesa sinó que ho faig per a dominar la llegua, ja que és internacional, em pot servir per a viatjar i pot donar-me moltes oportunitats. No la domine completament, tinc un nivell B1, però sé parlar-la i entendre-la, per tant aquest bilingüisme és asimètric perquè no tinc igual domini que amb el valencià. Per a reforçar la pràctica de l'anglés he fet alguns viatges a Anglaterra tant amb la meva família com amb un grup d'estudiants a una família d'acollida.
Per a acabar amb la biografia m'agradaria dir que amb la llengua que em sent més a gust parlant és en valencià perquè és la meua llengua familiar, però encara així continue parlant el castellà amb la majoria dels meus amics i amigues.
La família de mon Pare al poble de Bello.
Jo amb el meu iaio Neftalí
Júlia, el teu relat és un regal fantàstic per a totes les persones que el lligen. Complet, ben explicat i ben lligat amb els conceptes de sociolingüística. Les fotos són la cirereta del pastís! Gràcies!
ResponElimina