Biografia linguística

Sóc Pablo i tinc 15 anys. Vaig nàixer a València, Espanya, i tinc la sort de ser un bilingüe actiu, parle i entenc valencià i espanyol. Tota la meua família és espanyola, per tant ja es pot predir que tots hem parlat el mateix idioma. Encara així no tots els meus avantpassats han nascut a València,X per exemple, els meus besavis paterns van néixer a Tomelloso, Ciutat Real, i eren monolingües de l'espanyol.

De petit els meus pares em criaren en castellà. No obstant això, presentava un bilingüisme passiu amb el valencià, ja que de petit quan anava a cals avis ells em deien o cantaven alguna cosa en aquest idioma, i jo l'entenia però no sabia parlar. Vaig començar la meua educació en castellà, i no va ser fins a segon de primària que em vaig passar al grup en valencià. Recorde una sensació de frustració, ja que jo intentava i volia parlar l'idioma però no sabia com. Afortunadament, vaig tindre la sort d'aprendre de pressa i adaptar-me com més aviat millor. Vaig continuar la meua formació educativa en aquest idioma fins al dia d'avui, però a casa s'ha mantés la tradició de parlar en castellà i em sent més còmode parlant en aquest idioma que en valencià.

La situació del meu germà és molt pareguda a la meua. Ell va canviar-se de línia al mateix temps que jo, però com que em supera en 3 anys ho va fer al cinqué curs de primària, i va costar-li un poc més l'adaptació però a la fi ho va aconseguir.

Els meus pares van tindre una situació més diferent de la meua. La meua mare mai va aprendre valencià a l'escola, ho va fer a casa. Els estudis impartits pels col·legis de monges en l'època del franquisme eren en castellà, la raó d'açò pot ser una diglòssia existent entre el castellà i el valencià; o inclús una discriminació per prejudicis cap al segon idioma, ja que segons recorden els meus pares, parlar en valencià era vist com una "cosa de poble". La meua mare també va aprendre francés a l'escola, del que encara se'n recorda.

El cas del meu pare no és diferent. Va aprendre valencià pels seus pares, ja que l'escola estava en castellà, per les raons explicades anteriorment. En el seu cas, ell també va aprendre anglés.

Amb ells, la meua família, he tingut la sort de viatjar a països amb diferents llengües. Si hi ha cap cosa que m'agradaria destacar, seria que dóna igual el país on estes o la llengua que parles, ja que sempre t'entendran gràcies a signes, gestos, o simplement el context. He estat en contacte amb el portugués, alemany, francés, anglés, txec i hongarés. Aquests dos últims són els que més m'han sorprés, potser perquè utilitzen alguns caràcters diferents o perquè provenen de diferents arrels lingüístiques.

Foto d'un cartell en txec a Praga